Tot el que et passa, té un propòsit

Quantes vegades ens hem preguntat quin és el propòsit de la nostra vida?

Portem mil·lennis vivint identificats amb els nostres pensaments. Creiem que som el que pensem. Com ja ha demostrat la neurociència, reaccionem i actuem en funció del que pensem inconscientment, i acabem atraient les situacions, les persones i la vida que aquests pensaments han generat. I així, reafirmem aquestes creences apreses i alimentem aquest peix que es mossega la cua.

Jo no sóc qui penso que sóc.

El cervell és com un ordinador, i executa els programes instal·lats (creences) a la perfecció i a una velocitat excepcional. Però el cervell no té ànima; actua sempre des de la supervivència, la protecció i en resum: des de la por. Ell vol etiquetar, classificar, controlar tot el que succeeix, per a accedir a aquesta informació en el futur. Així se sent segur.

Davant una situació o persona que em genera una emoció desagradable, el que passa o la persona en sí, són irrellevants. És un mirall del meu interior, que d’altra manera no podria ser vist. És una oportunitat que em regala la vida per al seu propòsit: que experimenti. Una oportunitat per a que em conegui, aprengui el que necessito aprendre i maduri. L’emoció és la que em dóna la pista de quina necessitat inconscient intento cobrir amb alguna cosa externa: ser estimat, reconegut, valorat, evitar el conflicte, controlar, … Quan; en soledat i en calma, sóc capaç de no mentir-me, ho veig: res extern pot omplir el meu interior. L’interior és la font de tot el que necessito. I així, es comença a desinstal·lar un dels programes que m’estava manant i em feia patir. Sento un gran descans i una gran certesa. És aleshores quan; per fi, començo a SER qui sóc.