quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen!

Quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen! Retornes a la teva essència.

T’has preguntat mai què és el que tant ens enamora dels nens? Ells són autèntics. Són essència. Són abundància d’amor i absència de por. Viuen des del món de les emocions. Expressen en cada moment el què senten, sense vergonyes, sense por a perdre, sense por al rebuig, sense pensar què opinaran els altres del seu comportament o d’ells, sense por al fracàs. I per aquesta raó avancen tant! Per aquesta raó aprenen tant. Per això evolucionen a un ritme trepidant i aconsegueixen tot el que es proposen.

Els nens no es rendeixen. Quan volen una cosa són constants i disciplinats. Cauen mil vegades abans d’aprendre a caminar, i s’aixequen i ho tornen a provar, les vegades que faci falta.

Els nens, viuen en el present, en el món dels sentits, en totes i cada una de les coses que fan. Són creatius i intuïtius: I són capaços d’estar deu minuts mirant una cremallera i et sorprenen dient-te: “Mira mama! Estan abraçades!”.

Els nens, no hi entenen de presses ni de rellotges. Per això, s’aturen a observar detingudament a un cuc pelut encara que facin tard a l’escola i et diuen: “Mira mama! Potser el papa d’aquest cuc avui s’ha descuidat de pentinar-lo…”.

Els nens, no es preocupen en absolut pel futur ni es martiritzen pel passat. No jutgen; accepten. Perdonen i es perdonen. Són infinitament agraïts. I tenen un sa amor propi: primer són ells i el que ells necessiten per ser feliços. Saben posar límits (encara que de vegades no ens agradi com els posen) i no creen expectatives ni dels altres ni d’ells mateixos. I per això no viuen en el ressentiment ni en el sentiment de culpa.

Els nens són uns grans mestres en els que emmirallar-nos.

Així doncs, perquè aquesta bellesa es va marcint a mesura que fem anys? Perquè a mesura que passen els anys, els anem  ensenyant a sobreviure i no a viure com feien fins ara. I mica en mica, van construint i actuant amb les diferents màscares que conformaran el seu EGO. Serà el seu ego el que els permetrà sobreviure en societat. L’ego és un conjunt de màscares que es construeixen; per una banda, de creences apreses: “Si aquell nen no et deixa les seves joguines, tu tampoc li deixis les teves!”, “No ploris! Els nens no ploren!”, “Si no fas això, no t’estimaré!”. Però també es construeixen a partir d’experiències doloroses que no volem tornar a viure: “Les meves amigues no em volen al seu grup perquè diuen que estic gorda”, “La taca de suc que he vessat a la camisa del meu pare és més important que jo…”, “Si aquest m’ha fet mal, ja no tornaré a confiar mai més amb ningú”. L’ego és el que no vol deixar que patim de nou, i ens fa actuar davant experiències diferents però semblants a les viscudes, de la mateixa manera. És el nostre jutge intern, implacable i sever. El que tot ho vol de manera immediata i vol que actuem com hem pensat que “hauríem” de fer-ho com a: fill/a, parella, professional, amic/ga, pare o mare, etc. No admet el mínim error, i ens fa sentir culpables quan no estem essent com “hauríem” de ser. L’ego s’alimenta d’aquesta culpa. I és ell el que en realitat ens fa viure des del sofriment. És esgotador…

No podem pretendre eliminar el nostre ego, perquè el necessitem per saber qui realment som i quines són les parts que necessitem millorar de nosaltres mateixos. Però conèixer-lo i aprendre a identificar-lo just en el moment en el que surt durant el nostre dia a dia, ens permet decidir racionalment com realment volem actuar. Des de la calma.

Tot allò que ens molesta d’algú altre no és res més que un reflex d’alguna cosa que no tenim resolta o no ens agrada de nosaltres. I de la mateixa manera, tot el que admirem o ens agrada en algú, és una potencialitat que hi ha dins nostre desitjant sortir. Som mirall els uns dels altres. Per això admirem i ens enamoren els nens: ells ens recorden que dins nostre hi ha aquesta essència d’amor i valentia que desitja imperiosament sortir.

Quan ens atrevim a tornar a viure des de l’amor i des de la valentia de mostrar el que realment som, sentim i pensem, som feliços. És quan fem i diem el que està alineat amb la nostra essència de manera respectuosa amb els que ens envolten, que sentim aquest equilibri i pau interior que ens porta a la felicitat, a la pròpia autoestima i a estimar al pròxim.

I tu? Ja has après a identificar el teu ego?