No pots ajudar a ningú

No podem ajudar a ningú, estimat. Ni als fills, ni a la parella, ni als pares, ni als alumnes,… D’on neix aquesta pulsió a voler ajudar als altres? De la pulsió vital de créixer, evolucionar i expandir la nostra consciència i saviesa. A qui en realitat busques ajudar es tu. I és que, només a tu pots ajudar-te. I com ho fem? Veient-nos, coneixent-nos, acceptant-nos, integrant totes les nostres facetes. I la única eina que tenim per a fer-ho són els altres. I sobretot, les persones amb les que el vincle emocional és més profund. Veiem en els altres una projecció de nosaltres que d’altra manera no podríem veure.

Quan sentim una emoció desagradable davant una situació vital d’algú altre, la sento perquè empatitzo. No puc empatitzar amb l’altre si no és perquè alguna cosa ressona amb aquesta situació en el meu interior. Aleshores, tendim a aconsellar-lo, a voler-li solucionar el que li passa en seu exterior, i no el que sent respecte a això que li passa. Para atenció als teus consells! Són precisament els que tu necessites.

L’únic que podem fer per a aquesta persona, i només si així ens ho demana, és acompanyar-la en el seu sentir.

Abraçar aquest sentir i validar-lo. Només així se sent acompanyat, reconegut, acceptat, estimat, comprès. Les paraules no són necessàries. És més; són inútils.

Si notes resistència, és a dir; que corporalment (i no mental o verbalment) et costa validar aquest sentir, és perquè hi ha judici. La teva emoció de pena, tristesa, ràbia o rebuig, apareix per a que puguis veure aquesta part de tu que no veies, que no acceptaves, que rebutjaves (i la projectes com a rebuig, enuig o crítica en l’altre). En pic ho veus, reconeixes, valides i ho integres com a part necessària i perfecta de tu que et completa, estàs més a prop de l’amor incondicional cap a tu i cap als altres.