i tu, qui ets?

T’has preguntat mai qui ets realment? Has passat mai per una crisi d’identitat? Durant la nostra vida, ens plantegem preguntes com aquestes en certs moments clau: durant l’adolescència, quan el dia del nostre natalici ens fa canviar el número de la desena d’anys, quan mor algun ésser estimat, quan perdem un pilar que sustentava la nostra vida; la feina, la parella, etc… Són moments complexos, plens de dubtes, moments de recolliment. Moments on es fa del tot necessària la introspecció per renéixer de les cendres.

Des de que naixem, la nostra ment ha estat bombardejada familiar i socialment amb creences, valors i opinions alienes a nosaltres. Creences, valors i opinions que hem adoptat com a pròpies, com a certes, immutables i inqüestionables. Hem donat i donem més valor als altres que a nosaltres mateixos. T’has preguntat si haguessis nascut en el si d’una família alemanya, senegalesa o quebequesa, com series avui? Quins valors i quins comportaments regirien la teva vida? I no series potser el mateix ésser en essència? Així doncs, a què i a qui atorguem cegament el poder de decidir qui som?

T’has preguntat mai què vols realment? Què necessites per a ser feliç? Què creus tu que és bo i dolent per a tu? En el teu interior ho saps. Saps el què vols i necessites. Però no ho escoltes. Les teves emocions t’ho estan mostrant dia a dia. Quan dius, fas o expresses alguna cosa que no està alineada amb el que realment creus, una emoció negativa et recorre el cos. Una emoció que pot ser de por, tristesa, angoixa, vergonya, ràbia, fàstic,… I la deixes a dins. I dins teu es va acumulant, gota a gota. I et va marcint dia a dia. I en un intent maldestre d’equilibrar-te, un bon dia, explotes! Sense mesura ni control, ferint així als que t’envolten i a tu mateix. I el sentiment de culpa és tan gran que no fa més que alimentar aquest cercle viciós. I volies fer-ho bé, de manera calmada i respectuosa, però no has pogut. I no has pogut perquè el teu cervell ha sofert un “segrest amigdalar”, que vol dir que la zona cerebral de les emocions ha pres el control al cervell racional.

I així funciona la societat d’avui: de “segrest amigdalar” en “segrest amigdalar”. Als llocs de treball, en les relacions familiars, en el que en diem l’educació dels nostres fills, en les relacions efímeres de parella,… Trist panorama.

I perquè no t’atreveixes a expressar, d’una vegada per totes, el que vols? Perquè; encara, et sents incapaç de reclamar la teva felicitat amb totes les teves forces? Que potser no te’n creus mereixedor? Que potser penses que és massa tard per descobrir-te? Què més t’ha de passar perquè diguis “prou!”? Què més necessites que passi per aprendre a gestionar correctament les teves emocions? Que potser creus que la teva felicitat comportarà la infelicitat d’altres?

La felicitat genera felicitat.

T’atreveixes a ser la primera peça d’aquest efecte dominó?