els nens i la por

Aquesta és l’experiència que vaig viure amb la meva filla Gal·la de 4 anys i mig, fa uns dies:

A mig sopar, va tenir ganes d’anar al lavabo. Hi va soleta però em crida per a que la eixugui jo. Resulta que va tancar la porta del lavabo i aquest queda una mica lluny de la cuina i no la vaig sentir crida el meu nom per a que hi anés. Al cap d’una estoneta, vaig pensaré… “sí que triga”… Hi vaig anar i a la que m’apropava a ja la vaig sentir plorar. Vaig entrar i estava feta un mar de llàgrimes perquè no l’havia sentit i feia mooooolta estona que m’estava cridant. Aleshores, la vaig abraçar immediatament, la vaig besar i sense deixar d’abraçar-la vam començar aquesta conversa:

Gal·la – Tenia molta por mami… i tu no em senties…

Jo – Perdona vida. Des de la cuina i amb les portes tancades no t’he sentit. Si t’hagués sentit, hagués vingut corrents. Ho sento.

Gal·la – És que tenia por perquè el meu cervell veia una aranya.

(Obro parèntesis. Als meus fills els parlo en propietat. Coneixen el seu cervell, el seu cor, la seva ànima, les seves “tropes internes de defensa” a les que envien a qualsevol part del seu cos que es trobi malaltona, la majoria de les seves emocions… A més, la Gal·la té por a les aranyes des d’aquest estiu passat quan una nit es va despertar fora de sí perquè estava somniant amb una d’elles).

Jo – Farem una coseta si et sembla. Per què no disfressem a l’aranya que et fa por per a convertir-la en l’aranya que fa riure? Vinga va! Te l’imagines amb un tutú de ballarina de color rosa? Què li vols posar tu perquè faci riure?

Gal·la – Jo… unes ulleres de sol i uns patins.

Jo – Doncs jo… un barret de pare Noel. Què més?

Gal·la – I un nas de pallasso.

Jo – I què més?

Gal·la – I porta una maleta…

Jo – De quin color?

Gal·la – Blau.

Jo – I què hi porta a dins?

Gal·la – Xuxes… i un raspall de dents.

Jo – Però si les aranyes no tenen dents!

Gal·la – Doncs n’hi posem!

Jo – D’acord! Així podrà fer servir el raspall de dents.

Gal·la – Ja sé com es diu l’aranya, mami! Ara es diu l’ “aranya graciosa”.

En qüestió de segons va canviar l’expressió de la seva cara. La por es va diluir per complet i vam riure moltíssim. Al final, fins i tot es va inventar una cançó amb l’aranya graciosa.

Els nens viuen en el món de la imaginació, i per a ells és real. Creu en el seu poder i la seva creativitat per a lluitar contra les seves pors!

Des d’un estat d’amor i creativitat (que per a mi és el mateix), pots convertir un moment complicat en un moment de màxima bellesa i unitat.

Roser Vinyet

roser@summacoaching.com