Crea un vínculo emocional virtuoso con tus hijos

Cuando nos conocemos a nosotros mismos, estamos dando a nuestros hijos la oportunidad de que se sientan libres y con suficiente fuerza como para experimentar, sin temores ni restricciones, su propio mundo emocional. Daniel J. Siegel.

Las emociones visten cada aspecto de nuestras vidas y de nuestra cotidianidad. Sobre todo en nuestro rol de padres, muchas veces nos vemos en situaciones con los niños en las que resulta fácil perder la calma. Por ello, saber cómo reconocerlas y gestionarlas, además de ayudarnos a evitar sentimientos de frustración o culpabilidad, nos permite desarrollar vínculos más saludables con nuestros hijos. Básicamente, cuando nosotros aprendemos sobre nuestra emocionalidad, también estamos preparándonos para facilitarles a los más pequeños que vivan y gestionen la suya propia.

Read more

Nuestros hijos también nos ayudan a crecer como padres

Enseñarás a volar, pero no volarán tu vuelo.
Enseñarás a soñar, pero no vivirán tu sueño.
Enseñarás a vivir, pero no vivirán tu vida.
Sin embargo, en cada vuelo, en cada sueño y en cada vida.
Quedará para siempre la huella del camino enseñado.
Madre Teresa de Calcuta.

Muchas veces estamos dispuestos a hacerlo todo por nuestros hijos, menos dejarles ser ellos mismos.

Read more

¿Sabes cómo funciona el cerebro de tus hijos?

Bruce Lipton, en un fragmento de uno de sus libros la biología de la creencia, señala: “Los comportamientos, las creencias y las actitudes que los humanos observamos en nuestros padres se graban en nuestro cerebro (…) Una vez que la información se almacena en el subconsciente, controla nuestra biología durante el resto de nuestra vida”.

Read more

Disfrutar del privilegio de ser padres

Es cierto que no hay manuales, ni instructivos universales para ser los mejores padres y/o madres; simplemente, porque cada niño, cada padre y cada madre son únicos y, por ende, también lo es la relación que surja entre ellos. Está claro que la mayoría de los padres deseamos lo mejor para nuestros pequeños, pero a veces es tanta la responsabilidad y la voluntad de querer hacerlo bien, que nos olvidamos de gozar del gran regalo que significa vivir esta experiencia.

Read more

permet-te sentir totes les teves emocions

No hi ha emocions bones i emocions dolentes. Això és el que a molts ens van fer creure. Som animals, i les emocions tenen un sentit biològic, evolutiu d’existir. Són el llenguatge de comunicació entre el nostre inconscient i el nostre conscient per a sobreviure como a individu i como a espècie. Una emoció és la traducció corporal d’un pensament (bé conscient, bé inconscient); una interpretació de la realitat percebuda basada en una memòria gravada en l’hipocamp del nostre cervell.

Read more

allò que ens fa humans, és allò que ens fa esclaus

Som éssers socials, i ens diferenciem de la resta d’animals bàsicament per la capacitat de parlar. He dit parlar i no comunicar. Perquè ni som els únics animals que ens comuniquem, ni ens comuniquem únicament amb la parla. I sí! He dit capacitat i no habilitat de parlar. Perquè l’habilitat; en quant a considerar l’impacte de les paraules que articulem, brilla per la seva absència. Ometem, pressuposem, distorsionem i generalitzem constantment. No som impecables amb les nostres paraules. I és precisament aquesta manca de destresa en aquesta forma de llenguatge, el principi del nostre sofriment. Som esclaus de les nostres paraules i per tant, del nostre sofriment. M’explicaré.

Quan no cuidem les nostres paraules ni el to de les mateixes, estem llençant verí emocional. Un verí emocional que va directe a nosaltres com un bumerang. Quan jo fereixo a algú amb les meves paraules, aquest algú entra en un estat emocional d’ira, despreci, rebuig, por, desconfiança, etc… cap a mi. Desencadeno per tant, emocions negatives en ell que revertiran en mi. Per no parlar de les emocions negatives que poden néixer en mi en forma de culpa o ressentiment. Aquestes emocions, es transformaran en pensaments negatius tant en mi com en l’altre. Per tant, estic fent mal, però a la vegada també m’estic fent mal a mi mateix. Esdevinc esclau del sofriment amb les meves paraules i els meus pensaments.

De la mateixa manera, quan algú em llença verí emocional a mi amb les seves paraules, sóc jo el que decideixo creure’m les seves paraules i deixar que m’afectin i em facin sentir malament, i el què és pitjor: que em facin reaccionar malament. Decideixo tornar a ser esclau.

Perquè dono tant de valor a les paraules dels altres? Perquè dono tan de valor a les paraules llençades a l’aire sense tenir en compte des d’on les està llençant l’altre? Des de la por? Què el fa reaccionar així? Què està volent aconseguir amb aquesta reacció? Què m’estic dient jo respecte al que m’està dient? Quan som capaços de col·locar-nos en el rol d’observador és molt més fàcil entendre a l’altre i no prendre’s les coses com a personals.

Quan comuniquem o es comuniquen amb nosaltres, no som conscients que les paraules només representen el 7% del nostre missatge, que el 38% correspon a l’expressió vocal i el 55% a la comunicació no verbal. Així doncs, perquè donem tanta importància a les paraules? Elles són articulades, la majoria de vegades, per l’ego. La veritat de cada persona no està en les seves paraules, sinó en el que calla. Deixem de pressuposar. Preguntem més. Escoltem més; també amb els ulls. Fem més silencis.

Tota emoció desagradable que no ens permetem sentir o jutgem, genera pensaments repetitius tòxics per a nosaltres, i seran la llavor de futurs comportaments i paraules tòxiques que no ens beneficien ni a nosaltres mateixos ni als que ens envolten. Diuen que dels 90.000 pensaments que tenim durant el dia, el 70% no són reals, són fantasiosos; el 30% són negatius (i en alguns casos jo m’atreviria a dir que aquest percentatge és molt superior), i només el 10% són destinats a la resolució de problemes. Com és doncs que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, deixem que guiïn per complert la nostra vida? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els defensem a capa i espasa, intentant constantment vèncer als altres? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els hi atorgo tan de valor?

Qui és l’amo i senyor dels teus pensaments i les teves paraules? Qui té doncs, el poder de deixar de ser esclau?

Heus aquí la recepta per deixar de patir: sigues impecable amb les teves paraules i els teus pensaments.

i tu, qui ets?

T’has preguntat mai qui ets realment? Has passat mai per una crisi d’identitat? Durant la nostra vida, ens plantegem preguntes com aquestes en certs moments clau: durant l’adolescència, quan el dia del nostre natalici ens fa canviar el número de la desena d’anys, quan mor algun ésser estimat, quan perdem un pilar que sustentava la nostra vida; la feina, la parella, etc… Són moments complexos, plens de dubtes, moments de recolliment. Moments on es fa del tot necessària la introspecció per renéixer de les cendres.

Des de que naixem, la nostra ment ha estat bombardejada familiar i socialment amb creences, valors i opinions alienes a nosaltres. Creences, valors i opinions que hem adoptat com a pròpies, com a certes, immutables i inqüestionables. Hem donat i donem més valor als altres que a nosaltres mateixos. T’has preguntat si haguessis nascut en el si d’una família alemanya, senegalesa o quebequesa, com series avui? Quins valors i quins comportaments regirien la teva vida? I no series potser el mateix ésser en essència? Així doncs, a què i a qui atorguem cegament el poder de decidir qui som?

T’has preguntat mai què vols realment? Què necessites per a ser feliç? Què creus tu que és bo i dolent per a tu? En el teu interior ho saps. Saps el què vols i necessites. Però no ho escoltes. Les teves emocions t’ho estan mostrant dia a dia. Quan dius, fas o expresses alguna cosa que no està alineada amb el que realment creus, una emoció negativa et recorre el cos. Una emoció que pot ser de por, tristesa, angoixa, vergonya, ràbia, fàstic,… I la deixes a dins. I dins teu es va acumulant, gota a gota. I et va marcint dia a dia. I en un intent maldestre d’equilibrar-te, un bon dia, explotes! Sense mesura ni control, ferint així als que t’envolten i a tu mateix. I el sentiment de culpa és tan gran que no fa més que alimentar aquest cercle viciós. I volies fer-ho bé, de manera calmada i respectuosa, però no has pogut. I no has pogut perquè el teu cervell ha sofert un “segrest amigdalar”, que vol dir que la zona cerebral de les emocions ha pres el control al cervell racional.

I així funciona la societat d’avui: de “segrest amigdalar” en “segrest amigdalar”. Als llocs de treball, en les relacions familiars, en el que en diem l’educació dels nostres fills, en les relacions efímeres de parella,… Trist panorama.

I perquè no t’atreveixes a expressar, d’una vegada per totes, el que vols? Perquè; encara, et sents incapaç de reclamar la teva felicitat amb totes les teves forces? Que potser no te’n creus mereixedor? Que potser penses que és massa tard per descobrir-te? Què més t’ha de passar perquè diguis “prou!”? Què més necessites que passi per aprendre a gestionar correctament les teves emocions? Que potser creus que la teva felicitat comportarà la infelicitat d’altres?

La felicitat genera felicitat.

T’atreveixes a ser la primera peça d’aquest efecte dominó?

quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen!

Quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen! Retornes a la teva essència.

T’has preguntat mai què és el que tant ens enamora dels nens? Ells són autèntics. Són essència. Són abundància d’amor i absència de por. Viuen des del món de les emocions. Expressen en cada moment el què senten, sense vergonyes, sense por a perdre, sense por al rebuig, sense pensar què opinaran els altres del seu comportament o d’ells, sense por al fracàs. I per aquesta raó avancen tant! Per aquesta raó aprenen tant. Per això evolucionen a un ritme trepidant i aconsegueixen tot el que es proposen.

Els nens no es rendeixen. Quan volen una cosa són constants i disciplinats. Cauen mil vegades abans d’aprendre a caminar, i s’aixequen i ho tornen a provar, les vegades que faci falta.

Els nens, viuen en el present, en el món dels sentits, en totes i cada una de les coses que fan. Són creatius i intuïtius: I són capaços d’estar deu minuts mirant una cremallera i et sorprenen dient-te: “Mira mama! Estan abraçades!”.

Els nens, no hi entenen de presses ni de rellotges. Per això, s’aturen a observar detingudament a un cuc pelut encara que facin tard a l’escola i et diuen: “Mira mama! Potser el papa d’aquest cuc avui s’ha descuidat de pentinar-lo…”.

Els nens, no es preocupen en absolut pel futur ni es martiritzen pel passat. No jutgen; accepten. Perdonen i es perdonen. Són infinitament agraïts. I tenen un sa amor propi: primer són ells i el que ells necessiten per ser feliços. Saben posar límits (encara que de vegades no ens agradi com els posen) i no creen expectatives ni dels altres ni d’ells mateixos. I per això no viuen en el ressentiment ni en el sentiment de culpa.

Els nens són uns grans mestres en els que emmirallar-nos.

Així doncs, perquè aquesta bellesa es va marcint a mesura que fem anys? Perquè a mesura que passen els anys, els anem  ensenyant a sobreviure i no a viure com feien fins ara. I mica en mica, van construint i actuant amb les diferents màscares que conformaran el seu EGO. Serà el seu ego el que els permetrà sobreviure en societat. L’ego és un conjunt de màscares que es construeixen; per una banda, de creences apreses: “Si aquell nen no et deixa les seves joguines, tu tampoc li deixis les teves!”, “No ploris! Els nens no ploren!”, “Si no fas això, no t’estimaré!”. Però també es construeixen a partir d’experiències doloroses que no volem tornar a viure: “Les meves amigues no em volen al seu grup perquè diuen que estic gorda”, “La taca de suc que he vessat a la camisa del meu pare és més important que jo…”, “Si aquest m’ha fet mal, ja no tornaré a confiar mai més amb ningú”. L’ego és el que no vol deixar que patim de nou, i ens fa actuar davant experiències diferents però semblants a les viscudes, de la mateixa manera. És el nostre jutge intern, implacable i sever. El que tot ho vol de manera immediata i vol que actuem com hem pensat que “hauríem” de fer-ho com a: fill/a, parella, professional, amic/ga, pare o mare, etc. No admet el mínim error, i ens fa sentir culpables quan no estem essent com “hauríem” de ser. L’ego s’alimenta d’aquesta culpa. I és ell el que en realitat ens fa viure des del sofriment. És esgotador…

No podem pretendre eliminar el nostre ego, perquè el necessitem per saber qui realment som i quines són les parts que necessitem millorar de nosaltres mateixos. Però conèixer-lo i aprendre a identificar-lo just en el moment en el que surt durant el nostre dia a dia, ens permet decidir racionalment com realment volem actuar. Des de la calma.

Tot allò que ens molesta d’algú altre no és res més que un reflex d’alguna cosa que no tenim resolta o no ens agrada de nosaltres. I de la mateixa manera, tot el que admirem o ens agrada en algú, és una potencialitat que hi ha dins nostre desitjant sortir. Som mirall els uns dels altres. Per això admirem i ens enamoren els nens: ells ens recorden que dins nostre hi ha aquesta essència d’amor i valentia que desitja imperiosament sortir.

Quan ens atrevim a tornar a viure des de l’amor i des de la valentia de mostrar el que realment som, sentim i pensem, som feliços. És quan fem i diem el que està alineat amb la nostra essència de manera respectuosa amb els que ens envolten, que sentim aquest equilibri i pau interior que ens porta a la felicitat, a la pròpia autoestima i a estimar al pròxim.

I tu? Ja has après a identificar el teu ego?