La tirania dels hauria de

Quant t’exigeixes cada dia?

Recordes quan vas cedir per primera vegada a la tirania dels “hauria de” i els “haig de”?

Qui és qui realment t’obliga a “haver de fer” o “haver de ser” d’una manera determinada?

Són potser les expectatives que inconscient o conscientment t’has cregut sobre tu mateix?

Són per tant els teus pensaments en forma de creença?

Qui dóna o treu poder als teus pensaments?

Ets els pensaments que tens?

Read more

Fes més d’allò que et fa feliç!

Tendeixes a enfocar-te en el que manca, en comptes de valorar, agrair i gaudir el sí que tens, sí que pots fer i sí que ets?

“Quan aconsegueixi allò, seré feliç”. Eterna insatisfacció i innecessari patiment. El teu estat de salut, aquesta feina que avorreixes i la teva família, poden desaparèixer o transformar-se demà mateix. La teva vida pot canviar en una mil·lèsima de segon i no te’n demanarà permís. Serà llavors quan valoraràs el què sí que tenies. Cal? O vols començar a canviar l’enfoc a partir d’ara mateix?

 

Read more

Sigues impecable amb les teves paraules

Quan no cuido les paraules estic llençant verí emocional. Quan fereixo a algú amb les meves paraules, aquest entra en un estat emocional negatiu que reverteix en mi. Un verí, que retorna directe a mi com un bumerang. Estic fent mal, però també me n’estic fent a mi mateix.

Read more

permet-te sentir totes les teves emocions

No hi ha emocions bones i emocions dolentes. Això és el que a molts ens van fer creure. Som animals, i les emocions tenen un sentit biològic, evolutiu d’existir. Són el llenguatge de comunicació entre el nostre inconscient i el nostre conscient per a sobreviure como a individu i como a espècie. Una emoció és la traducció corporal d’un pensament (bé conscient, bé inconscient); una interpretació de la realitat percebuda basada en una memòria gravada en l’hipocamp del nostre cervell.

Read more

els nens i la por

Aquesta és l’experiència que vaig viure amb la meva filla Gal·la de 4 anys i mig, fa uns dies:

A mig sopar, va tenir ganes d’anar al lavabo. Hi va soleta però em crida per a que la eixugui jo. Resulta que va tancar la porta del lavabo i aquest queda una mica lluny de la cuina i no la vaig sentir crida el meu nom per a que hi anés. Al cap d’una estoneta, vaig pensaré… “sí que triga”… Hi vaig anar i a la que m’apropava a ja la vaig sentir plorar. Vaig entrar i estava feta un mar de llàgrimes perquè no l’havia sentit i feia mooooolta estona que m’estava cridant. Aleshores, la vaig abraçar immediatament, la vaig besar i sense deixar d’abraçar-la vam començar aquesta conversa:

Gal·la – Tenia molta por mami… i tu no em senties…

Jo – Perdona vida. Des de la cuina i amb les portes tancades no t’he sentit. Si t’hagués sentit, hagués vingut corrents. Ho sento.

Gal·la – És que tenia por perquè el meu cervell veia una aranya.

(Obro parèntesis. Als meus fills els parlo en propietat. Coneixen el seu cervell, el seu cor, la seva ànima, les seves “tropes internes de defensa” a les que envien a qualsevol part del seu cos que es trobi malaltona, la majoria de les seves emocions… A més, la Gal·la té por a les aranyes des d’aquest estiu passat quan una nit es va despertar fora de sí perquè estava somniant amb una d’elles).

Jo – Farem una coseta si et sembla. Per què no disfressem a l’aranya que et fa por per a convertir-la en l’aranya que fa riure? Vinga va! Te l’imagines amb un tutú de ballarina de color rosa? Què li vols posar tu perquè faci riure?

Gal·la – Jo… unes ulleres de sol i uns patins.

Jo – Doncs jo… un barret de pare Noel. Què més?

Gal·la – I un nas de pallasso.

Jo – I què més?

Gal·la – I porta una maleta…

Jo – De quin color?

Gal·la – Blau.

Jo – I què hi porta a dins?

Gal·la – Xuxes… i un raspall de dents.

Jo – Però si les aranyes no tenen dents!

Gal·la – Doncs n’hi posem!

Jo – D’acord! Així podrà fer servir el raspall de dents.

Gal·la – Ja sé com es diu l’aranya, mami! Ara es diu l’ “aranya graciosa”.

En qüestió de segons va canviar l’expressió de la seva cara. La por es va diluir per complet i vam riure moltíssim. Al final, fins i tot es va inventar una cançó amb l’aranya graciosa.

Els nens viuen en el món de la imaginació, i per a ells és real. Creu en el seu poder i la seva creativitat per a lluitar contra les seves pors!

Des d’un estat d’amor i creativitat (que per a mi és el mateix), pots convertir un moment complicat en un moment de màxima bellesa i unitat.

Roser Vinyet

roser@summacoaching.com

allò que ens fa humans, és allò que ens fa esclaus

Som éssers socials, i ens diferenciem de la resta d’animals bàsicament per la capacitat de parlar. He dit parlar i no comunicar. Perquè ni som els únics animals que ens comuniquem, ni ens comuniquem únicament amb la parla. I sí! He dit capacitat i no habilitat de parlar. Perquè l’habilitat; en quant a considerar l’impacte de les paraules que articulem, brilla per la seva absència. Ometem, pressuposem, distorsionem i generalitzem constantment. No som impecables amb les nostres paraules. I és precisament aquesta manca de destresa en aquesta forma de llenguatge, el principi del nostre sofriment. Som esclaus de les nostres paraules i per tant, del nostre sofriment. M’explicaré.

Quan no cuidem les nostres paraules ni el to de les mateixes, estem llençant verí emocional. Un verí emocional que va directe a nosaltres com un bumerang. Quan jo fereixo a algú amb les meves paraules, aquest algú entra en un estat emocional d’ira, despreci, rebuig, por, desconfiança, etc… cap a mi. Desencadeno per tant, emocions negatives en ell que revertiran en mi. Per no parlar de les emocions negatives que poden néixer en mi en forma de culpa o ressentiment. Aquestes emocions, es transformaran en pensaments negatius tant en mi com en l’altre. Per tant, estic fent mal, però a la vegada també m’estic fent mal a mi mateix. Esdevinc esclau del sofriment amb les meves paraules i els meus pensaments.

De la mateixa manera, quan algú em llença verí emocional a mi amb les seves paraules, sóc jo el que decideixo creure’m les seves paraules i deixar que m’afectin i em facin sentir malament, i el què és pitjor: que em facin reaccionar malament. Decideixo tornar a ser esclau.

Perquè dono tant de valor a les paraules dels altres? Perquè dono tan de valor a les paraules llençades a l’aire sense tenir en compte des d’on les està llençant l’altre? Des de la por? Què el fa reaccionar així? Què està volent aconseguir amb aquesta reacció? Què m’estic dient jo respecte al que m’està dient? Quan som capaços de col·locar-nos en el rol d’observador és molt més fàcil entendre a l’altre i no prendre’s les coses com a personals.

Quan comuniquem o es comuniquen amb nosaltres, no som conscients que les paraules només representen el 7% del nostre missatge, que el 38% correspon a l’expressió vocal i el 55% a la comunicació no verbal. Així doncs, perquè donem tanta importància a les paraules? Elles són articulades, la majoria de vegades, per l’ego. La veritat de cada persona no està en les seves paraules, sinó en el que calla. Deixem de pressuposar. Preguntem més. Escoltem més; també amb els ulls. Fem més silencis.

Tota emoció desagradable que no ens permetem sentir o jutgem, genera pensaments repetitius tòxics per a nosaltres, i seran la llavor de futurs comportaments i paraules tòxiques que no ens beneficien ni a nosaltres mateixos ni als que ens envolten. Diuen que dels 90.000 pensaments que tenim durant el dia, el 70% no són reals, són fantasiosos; el 30% són negatius (i en alguns casos jo m’atreviria a dir que aquest percentatge és molt superior), i només el 10% són destinats a la resolució de problemes. Com és doncs que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, deixem que guiïn per complert la nostra vida? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els defensem a capa i espasa, intentant constantment vèncer als altres? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els hi atorgo tan de valor?

Qui és l’amo i senyor dels teus pensaments i les teves paraules? Qui té doncs, el poder de deixar de ser esclau?

Heus aquí la recepta per deixar de patir: sigues impecable amb les teves paraules i els teus pensaments.

i tu, qui ets?

T’has preguntat mai qui ets realment? Has passat mai per una crisi d’identitat? Durant la nostra vida, ens plantegem preguntes com aquestes en certs moments clau: durant l’adolescència, quan el dia del nostre natalici ens fa canviar el número de la desena d’anys, quan mor algun ésser estimat, quan perdem un pilar que sustentava la nostra vida; la feina, la parella, etc… Són moments complexos, plens de dubtes, moments de recolliment. Moments on es fa del tot necessària la introspecció per renéixer de les cendres.

Des de que naixem, la nostra ment ha estat bombardejada familiar i socialment amb creences, valors i opinions alienes a nosaltres. Creences, valors i opinions que hem adoptat com a pròpies, com a certes, immutables i inqüestionables. Hem donat i donem més valor als altres que a nosaltres mateixos. T’has preguntat si haguessis nascut en el si d’una família alemanya, senegalesa o quebequesa, com series avui? Quins valors i quins comportaments regirien la teva vida? I no series potser el mateix ésser en essència? Així doncs, a què i a qui atorguem cegament el poder de decidir qui som?

T’has preguntat mai què vols realment? Què necessites per a ser feliç? Què creus tu que és bo i dolent per a tu? En el teu interior ho saps. Saps el què vols i necessites. Però no ho escoltes. Les teves emocions t’ho estan mostrant dia a dia. Quan dius, fas o expresses alguna cosa que no està alineada amb el que realment creus, una emoció negativa et recorre el cos. Una emoció que pot ser de por, tristesa, angoixa, vergonya, ràbia, fàstic,… I la deixes a dins. I dins teu es va acumulant, gota a gota. I et va marcint dia a dia. I en un intent maldestre d’equilibrar-te, un bon dia, explotes! Sense mesura ni control, ferint així als que t’envolten i a tu mateix. I el sentiment de culpa és tan gran que no fa més que alimentar aquest cercle viciós. I volies fer-ho bé, de manera calmada i respectuosa, però no has pogut. I no has pogut perquè el teu cervell ha sofert un “segrest amigdalar”, que vol dir que la zona cerebral de les emocions ha pres el control al cervell racional.

I així funciona la societat d’avui: de “segrest amigdalar” en “segrest amigdalar”. Als llocs de treball, en les relacions familiars, en el que en diem l’educació dels nostres fills, en les relacions efímeres de parella,… Trist panorama.

I perquè no t’atreveixes a expressar, d’una vegada per totes, el que vols? Perquè; encara, et sents incapaç de reclamar la teva felicitat amb totes les teves forces? Que potser no te’n creus mereixedor? Que potser penses que és massa tard per descobrir-te? Què més t’ha de passar perquè diguis “prou!”? Què més necessites que passi per aprendre a gestionar correctament les teves emocions? Que potser creus que la teva felicitat comportarà la infelicitat d’altres?

La felicitat genera felicitat.

T’atreveixes a ser la primera peça d’aquest efecte dominó?

quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen!

Quan ets capaç de viure des de l’amor i no des de la por… tornes a ser nen! Retornes a la teva essència.

T’has preguntat mai què és el que tant ens enamora dels nens? Ells són autèntics. Són essència. Són abundància d’amor i absència de por. Viuen des del món de les emocions. Expressen en cada moment el què senten, sense vergonyes, sense por a perdre, sense por al rebuig, sense pensar què opinaran els altres del seu comportament o d’ells, sense por al fracàs. I per aquesta raó avancen tant! Per aquesta raó aprenen tant. Per això evolucionen a un ritme trepidant i aconsegueixen tot el que es proposen.

Els nens no es rendeixen. Quan volen una cosa són constants i disciplinats. Cauen mil vegades abans d’aprendre a caminar, i s’aixequen i ho tornen a provar, les vegades que faci falta.

Els nens, viuen en el present, en el món dels sentits, en totes i cada una de les coses que fan. Són creatius i intuïtius: I són capaços d’estar deu minuts mirant una cremallera i et sorprenen dient-te: “Mira mama! Estan abraçades!”.

Els nens, no hi entenen de presses ni de rellotges. Per això, s’aturen a observar detingudament a un cuc pelut encara que facin tard a l’escola i et diuen: “Mira mama! Potser el papa d’aquest cuc avui s’ha descuidat de pentinar-lo…”.

Els nens, no es preocupen en absolut pel futur ni es martiritzen pel passat. No jutgen; accepten. Perdonen i es perdonen. Són infinitament agraïts. I tenen un sa amor propi: primer són ells i el que ells necessiten per ser feliços. Saben posar límits (encara que de vegades no ens agradi com els posen) i no creen expectatives ni dels altres ni d’ells mateixos. I per això no viuen en el ressentiment ni en el sentiment de culpa.

Els nens són uns grans mestres en els que emmirallar-nos.

Així doncs, perquè aquesta bellesa es va marcint a mesura que fem anys? Perquè a mesura que passen els anys, els anem  ensenyant a sobreviure i no a viure com feien fins ara. I mica en mica, van construint i actuant amb les diferents màscares que conformaran el seu EGO. Serà el seu ego el que els permetrà sobreviure en societat. L’ego és un conjunt de màscares que es construeixen; per una banda, de creences apreses: “Si aquell nen no et deixa les seves joguines, tu tampoc li deixis les teves!”, “No ploris! Els nens no ploren!”, “Si no fas això, no t’estimaré!”. Però també es construeixen a partir d’experiències doloroses que no volem tornar a viure: “Les meves amigues no em volen al seu grup perquè diuen que estic gorda”, “La taca de suc que he vessat a la camisa del meu pare és més important que jo…”, “Si aquest m’ha fet mal, ja no tornaré a confiar mai més amb ningú”. L’ego és el que no vol deixar que patim de nou, i ens fa actuar davant experiències diferents però semblants a les viscudes, de la mateixa manera. És el nostre jutge intern, implacable i sever. El que tot ho vol de manera immediata i vol que actuem com hem pensat que “hauríem” de fer-ho com a: fill/a, parella, professional, amic/ga, pare o mare, etc. No admet el mínim error, i ens fa sentir culpables quan no estem essent com “hauríem” de ser. L’ego s’alimenta d’aquesta culpa. I és ell el que en realitat ens fa viure des del sofriment. És esgotador…

No podem pretendre eliminar el nostre ego, perquè el necessitem per saber qui realment som i quines són les parts que necessitem millorar de nosaltres mateixos. Però conèixer-lo i aprendre a identificar-lo just en el moment en el que surt durant el nostre dia a dia, ens permet decidir racionalment com realment volem actuar. Des de la calma.

Tot allò que ens molesta d’algú altre no és res més que un reflex d’alguna cosa que no tenim resolta o no ens agrada de nosaltres. I de la mateixa manera, tot el que admirem o ens agrada en algú, és una potencialitat que hi ha dins nostre desitjant sortir. Som mirall els uns dels altres. Per això admirem i ens enamoren els nens: ells ens recorden que dins nostre hi ha aquesta essència d’amor i valentia que desitja imperiosament sortir.

Quan ens atrevim a tornar a viure des de l’amor i des de la valentia de mostrar el que realment som, sentim i pensem, som feliços. És quan fem i diem el que està alineat amb la nostra essència de manera respectuosa amb els que ens envolten, que sentim aquest equilibri i pau interior que ens porta a la felicitat, a la pròpia autoestima i a estimar al pròxim.

I tu? Ja has après a identificar el teu ego?

realitat o percepció?

Una nena tenia dues pomes a les seves mans. La seva mare es va acostar i li va preguntar a la seva filla si li donaria una de les pomes.
La nena ràpidament va mossegar una de les pomes i després l’altra. La mare va sentir com se li congelava el somriure i va tractar de no mostrar la seva decepció. Però la nena li va acostar una de les pomes i li va dir: “Té mama, aquesta és la més dolça.”

No importa quanta experiència o coneixement creus que tens, no jutgis. Ofereix a l’altra l’oportunitat de donar una explicació.
El que perceps pot no ser la realitat…