allò que ens fa humans, és allò que ens fa esclaus

Som éssers socials, i ens diferenciem de la resta d’animals bàsicament per la capacitat de parlar. He dit parlar i no comunicar. Perquè ni som els únics animals que ens comuniquem, ni ens comuniquem únicament amb la parla. I sí! He dit capacitat i no habilitat de parlar. Perquè l’habilitat; en quant a considerar l’impacte de les paraules que articulem, brilla per la seva absència. Ometem, pressuposem, distorsionem i generalitzem constantment. No som impecables amb les nostres paraules. I és precisament aquesta manca de destresa en aquesta forma de llenguatge, el principi del nostre sofriment. Som esclaus de les nostres paraules i per tant, del nostre sofriment. M’explicaré.

Quan no cuidem les nostres paraules ni el to de les mateixes, estem llençant verí emocional. Un verí emocional que va directe a nosaltres com un bumerang. Quan jo fereixo a algú amb les meves paraules, aquest algú entra en un estat emocional d’ira, despreci, rebuig, por, desconfiança, etc… cap a mi. Desencadeno per tant, emocions negatives en ell que revertiran en mi. Per no parlar de les emocions negatives que poden néixer en mi en forma de culpa o ressentiment. Aquestes emocions, es transformaran en pensaments negatius tant en mi com en l’altre. Per tant, estic fent mal, però a la vegada també m’estic fent mal a mi mateix. Esdevinc esclau del sofriment amb les meves paraules i els meus pensaments.

De la mateixa manera, quan algú em llença verí emocional a mi amb les seves paraules, sóc jo el que decideixo creure’m les seves paraules i deixar que m’afectin i em facin sentir malament, i el què és pitjor: que em facin reaccionar malament. Decideixo tornar a ser esclau.

Perquè dono tant de valor a les paraules dels altres? Perquè dono tan de valor a les paraules llençades a l’aire sense tenir en compte des d’on les està llençant l’altre? Des de la por? Què el fa reaccionar així? Què està volent aconseguir amb aquesta reacció? Què m’estic dient jo respecte al que m’està dient? Quan som capaços de col·locar-nos en el rol d’observador és molt més fàcil entendre a l’altre i no prendre’s les coses com a personals.

Quan comuniquem o es comuniquen amb nosaltres, no som conscients que les paraules només representen el 7% del nostre missatge, que el 38% correspon a l’expressió vocal i el 55% a la comunicació no verbal. Així doncs, perquè donem tanta importància a les paraules? Elles són articulades, la majoria de vegades, per l’ego. La veritat de cada persona no està en les seves paraules, sinó en el que calla. Deixem de pressuposar. Preguntem més. Escoltem més; també amb els ulls. Fem més silencis.

Tota emoció desagradable que no ens permetem sentir o jutgem, genera pensaments repetitius tòxics per a nosaltres, i seran la llavor de futurs comportaments i paraules tòxiques que no ens beneficien ni a nosaltres mateixos ni als que ens envolten. Diuen que dels 90.000 pensaments que tenim durant el dia, el 70% no són reals, són fantasiosos; el 30% són negatius (i en alguns casos jo m’atreviria a dir que aquest percentatge és molt superior), i només el 10% són destinats a la resolució de problemes. Com és doncs que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, deixem que guiïn per complert la nostra vida? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els defensem a capa i espasa, intentant constantment vèncer als altres? Com és que, si el 70% dels nostres pensaments no són reals, els hi atorgo tan de valor?

Qui és l’amo i senyor dels teus pensaments i les teves paraules? Qui té doncs, el poder de deixar de ser esclau?

Heus aquí la recepta per deixar de patir: sigues impecable amb les teves paraules i els teus pensaments.